Equipatges

D’una manera o d’una altra tots tenim “una maleta” que anem omplint amb tot allò que vivim. Quants més anys més gran es fa i, de vegades, carregada de tantes coses, trastos i andròmines que no sabem com ordenar-la i es fa molt pesada.

“Deja el equipaje en la ribera para verte como quieres que te vea…” canta Vetusta Morla a una de les cançons del nou disc. Un amic em va dir fa un temps que pensar massa feia que portara el sentit de la responsabilitat i coherència a l’extrem i que la majoria de gent ni tan sols es planteja allò que li passa en el dia a dia. L’escoltava mentre pensava que, com la música o la literatura, per a això estan els amics, per dir-te allò que penses, però que mai et diries a tu mateix perquè dol o perquè no saps com posar paraules, perquè posar paraules a sentiments, a emocions, a pensaments… implica entendre’ls i no sempre es possible.

Aquests dies de descans al poble unes paraules de García Montero, llegides a un blog que acabe de descobrir, mitjançant una metàfora em recorden que estic en casa i com m’agrada que així siga. La calor de la llar encesa i el fred de l’escala. La manteta al sofà i el solet a la finestra. Les plantes de la iaia al carrer i el raïm de pastor a la teulada de la veïna. Les cosines corrent escales amunt i els tios i cosins arreglant mons sencers…

“Aquí viven mis muertos, estas son mis raíces, y su calor se extiende como ramas al borde del camino, alambres oxidados por la lluvia, que sirven todavía para tender mi ropa”.

Anem prenent decisions, el temps passa i, en la llunyania, encara que ja no recordem ni quan, ni com, ni perque… es realment quan passa el temps que te’n adones que era perfecte i que és perfecte així, com està passant… perque malgrat la por a ser i estar, eixa que ens condiciona i limita, l’univers va obrint-se sense que hi haja manera d’aturar-lo. Així que “deja el equipaje en la ribera y quemaló” perque, encara que no quede ni l’última llum del dia a l’horitzó darrere de l’hora blava, casa sempre serà casa.

Anuncios

No pot ser efímer allò que fa immortal una geògrafa.

A poqueta nit, amb un café a les mans després d’un passeig al voltant de la ciutat, t’ha regalat el llibre que li acaben de publicar: “Mira la pàgina 47”… i has trobat un títol que sap a amistat, afecte, estima. Una dedicatòria que és tota una declaració d’intencions. Un relat que fa immortal una nina que jugava amb un atles a recórrer mons.

“T’he enviat una cosa al correu. Un esborrany…” Deia el missatge de whatsapp que vas rebre. Ho sabies, un minut abans havia sonat el to del mòbil per a les notificacions, però ho miraries de vesprada, a casa. Vas pensar que seria alguna recomanació lectora de les que ell et feia de tant en tant des de la teua malaltia. Però no, en aquesta ocasió era un correu amb sorpresa. Un document annex. Un relat o, com ell havia escrit al mateix missatge, “…una metàfora sobre les paraules i la poesia, i els seus efectes sobre la vida de les persones”.

I, així, amb un esborrany, com pareix que s’enceta tot darrerament a la teua vida, va començar la historia d’un conte que ha acabat convertint-se dos anys després en un preciós regal que ara sostens a les teues mans en aquell espai del viure, de les converses, de la família, mentre preneu eixe café que sabeu massa temps ajornat.

Emocionada sols has pogut, tremolosa, donar-li les gràcies amb un mig sospir per dir-li que hauràs d’assumir que la immortalitat va d’açò. De surar. De veure que si ell es capaç d’escriure per tu, de posar-te lletra, de veure així a la “geògrafa”, serà veritat. I ell, amb eixe posat tranquil que tanta calma et transmet, t’ha mirat per dir-te amb un somriure que “la immortalitat, Geògrafa, va de que algú apunte el teu nom en la llista dels somnis. Posar-te a una alçada suficient com per incapacitar les angoixes al allargar les mans i abastar-te. Posar-te al prestatge més alt del viure”.

Gràcies, Poeta, per creuar-te al meu camí. Gràcies per fer coincidents les nostres corbes de nivell al “plànol de les nostres existències”. Gràcies per fer possible que puguem dibuixar un mapa comú dins del nostre “atles”, dins de les nostres vides.

“aviones veloces que viajan al sur”

Un amic ha començat aquesta setmana un viatge. No se si “començar” es la paraula més adient perquè jo crec que aquest viatge va començar realment fa mesos, anys, quan, motivat per un somni, va decidir reorientar la seua professió (enginyer informàtic) i dedicar-se a allò que realment li agrada, la fotografia de paisatge.

Parlàvem, abans de marxar, d’on aniria, quins paisatges volia fotografiar, quines fotografies intentaria fer . Em contava que havia obert un blog amb el nom de “Mi aventura kiwi” i des d’allí, a mode de “cuaderno de bitácora, donde contaré mi experiencia en las antípodas, publicando también algunas fotografías del viaje”, m’explicava que, al mateix blog, havia posat a la venda algunes de les seues fotografies (a preus reduïts) de les muntanyes de la Terreta per poder obtindre una mica de finançament.

Escoltant-lo parlar del cost i de la idea que havia tingut per intentar ajudar-se amb el viatge, t’adones que difícil es dedicar-se a certes disciplines i que mitjançant els mecenatges o micro-mecenatges hi ha molts emprenedors que hui poden traure avant els seus projectes o completar la seua formació, i no sols a la música on crec que estem més acostumats a veure-ho.

No deixa d’impressionar-me quan algú avança per fer realitat allò que vol. M’encanta eixa capacitat de somiar i fer realitat el que es somia. Com tots els viatgers, en el sentit més ampli de la paraula, Fernando Prieto, va perseguint la seua Itaca personal i, com alguna vegada hem parlat, al camí, Nova Zelanda, és una etapa mes perquè, a la fi, tenint somnis que perseguir, tan sols ens queda esperar “Sueños lentos y aviones veloces que viajan al Sur”.

Aquest raconet del mon

Una amiga que, per reprendre la seua feina de professora d’universitat, va tornar fa uns mesos a la seua terra, que estima, però que cada vegada sent menys seua, em diu mentre parlem de com ens va, del treball, del dia a dia, de la vida… “La vida aquí vale menos que ahí. Sois afortunados”. Una frase que em va fer emmudir, dubtar. No sabia que respondre. Segurament perque, per molt que jo puga llegir als diaris o a internet o haver-li escoltat a ella, crec que no estem preparats per arribar a entendre certes situacions que passen al mon i que ens queden molt lluny, i no sols en distància.

Al mes de febrer un concert, una manifestació als carrers de Barcelona, ens recordava com d’afortunats som els que vivim en aquesta banda de la Mediterrània i Serrat reestrenava la seua cançò “Mediterráneo”, junt a artistes com Els Amics de les Arts, Santi Balmes, Shuarma, Sidonie, o Ismael Serrano, entre altres, per fer constància.

I cada vesprada, quan el llaüt enfila la bocana del port i s’obri davant nostre la badia d’Altea, encara que la terra de la meua amiga la banya un altre mar, una altre oceà, no em lleve del cap la nostra conversa, no em lleve del cap que te raó, que és un privilegi viure en aquesta part del món, en la Mediterrània, però en la nostra, en aquest raconet, perquè aquesta mar ha deixat de ser el que era dins d’aquest mon que sembla haver embogit… si es que realment ha sigut mai res, perquè comence a pensar que,  com la vida que ens mostra eixe anunci de cervesa que cada estiu beu d’aquesta mar per fer la seua publicitat, el Mare Nostrum ha estat una idea, un concepte dins l’imaginari. Una utopia.

 

 

I quin “compromís”… eixes coses que em passen.

Al mes de desembre una amiga, Glòria, (si, l’artista del “sótano de las maravillas“), va proposar un joc al cara-libro on al confirmar la teua participació t’enviava per privat les indicacions. Havies de comprar el teu llibre favorit i enviar-li’l a una persona desconeguda que ella et deia (t’enviava un nom i una adreça) i a canvi, en podries rebre diversos (depenent de quanta gent hi participara).

Al rebre les instruccions a mi em toca un Tona de València. I pensant en quin libre podria enviar-li vaig decidir enviar-li un poemari d’un amic i, per què no, signat per ell.
Quan li vaig dir a Josep Manel Vidal: “mira, has de signar-me el teu llibre” divertit em va demanar el nom i al dir-li: “Tona, se que li diuen Tona i és de València”… em mira i em diu: “No serà Tona Català?” jo me’l mire i li dic “no me’n recorde del cognom, però ho puc mirar” i quina la meua sorpresa… que si, així li dien a la dona… Tona Català. El vaig mirar, escèptica, i li dic que poden haver-ne moltes a València i com anava a ser la “meua” la seua coneguda. I em respon… “be, si es ella ho sabrem”.

Fa tres setmanes el president d’una agrupació cultural del meu poble m’envia un missatge i em diu: “la pròxima activitat de Tastaolletes es presentar el llibre A mi, que em pasa? de Vincle Editorial. Que et pareix fer la introducció o presentació de les autores?” I jo pense, no se quin llibre es, com vaig a presentar-lo?
Al acabar de treballar, el cride… i parlant del llibre, del que tracta, que ell em deixa un exemplar i de com es fa això de parlar del libre d’una altra persona… quan li dic que si, per acomiadar-nos, li pregunte: “però de qui es” i… SORPRESA… Carme Morera i Tona Català… així que pujant el Parc de l’Aigüera, telèfon en ma, enmig d’eixa arquitectura “bofiliana” (si em permeteu el terme) tan gelada, mire i pense: “on està la càmera oculta?”… Xe, David quin compromís (i , va resultar, mai millor dit).

Així que el dissabte passat al poble, ahí estavem desvirtualitzant-nos i posant-nos cara, veu i històries, gràcies al #bonitaontour.

I és que en aquesta època i societat nostra  internet s’ha convertit no sols en ferramenta de treball o comunicació, també de relacions, de coneixences i de possibilitats. I, el llibre, pel que el dissabte ens vam reunir en la biblioteca de Sella (la Marina Baixa), es un bonic exemple d’això ja que es tracta d’una selecció de textos publicats a un blog, ¿Me das un beso bonita?, on des de març de 2014 Tona i Carme, mare i filla, recullen les seues vivències i anècdotes. Així, el format del llibre, l’estil de redacció i els capítols, que ens recorden a les “entrades” d’un blog, faciliten la seua lectura permetent-nos reflexionar sobre el que es hui ser  normal i arribar a la conclusió que tots som normals perquè hi ha tants conceptes de normalitat com persones i  vides viscudes.

I tot açò mentre un autobús, amb un missatge que encara tracte de desxifrar, recorre pobles i ciutats per difondre no se quins valor ni idees de “normalitat”.