Paisatges fets memòria

“El paisaje es memoria” diu Julio Llamazares a un llibre on, poble a poble, riu amunt, recorre el riu Curueño a la Provincia de León.

“El Paisaje es memoria. Mas allá de sus límites el paisaje sostiene las huellas del pasado, reconstruye recuerdos, proyecta en la mirada las sombras de otro tiempo que sólo existe ya como reflejo de si mismo en la memoria del viajero o del que, simplemente, sigue fiel a ese paisaje”.

He visitat León i un bell racó de la Cordillera Cantábrica, el Curueño. Guiada i acompanyada per una persona que la recorre, mira i admira i això es nota perquè quan parlem, quan contem, quan expliquem des del cor som tot emoció.

Collado de Valdeteja – Cordillera Cantábrica (Léon)

Hi ha moments, instants, que saps que ja mai eixiran de tu. Una mirada, un paisatge, un detall. Un somriure. Moments en que tanques els ulls, inconscientment, com si la vida anara en eixe segon, amb tota la intenció de retindre-ho per sempre amb tu, en tu. Per a que, encara que al passar dels anys no quede res, ni record, ni fet, si ens reste la sensació, la llum, l’aroma, la tendresa de l’enyor.

Ens condiciona allà d’on venim. El nostre poble, la nostra escola, la família… però i aquells llocs que visitem? I aquelles persones que coneixem al camí que recorrem? Ens marquen, si, perquè ens enduem els ulls plens de retalls d’aquelles vides i els portem amb nosaltres també.

Fa temps vaig llegir el llibre de Julio Llamazares, El rio del olvido… i ara, després de visitar aquesta terra, se que m’emporte tan sols un trosset perque no cap dins meu tot allò que he vist, que he sentit i que he viscut a cada pas del camí que he fet, però a més m’emporte la certesa de saber que un es capaç de somiar despert al veure’s davant de paisatges així, paisatges fets memòria desprès d’haver-los somiat.

Anuncios

Temps…

Amb allò que te Facebook de recordar-te coses que has anat publicant des de que utilitze eixa xarxa social, aquesta setmana em va recordar una entrada, que també va ser un text que vaig compartir per ací fa anys.

El mire i el remire. El llig i el rellig. I em venen unes paraules que li afegiria huí perque la tendresa del moment quedara encara més i millor reflectida, si cap… Dubte si fer-ho, però com que de vegades dubtar i dubtar del dubte em fa avançar he decidit fer-ho perque a la fi, d’això parle al text.

Passeig de Ponent de Benidorm

“Com una referència al bell mig de la mar”, t’ha dit, provocant. I tu, que no saps gens de navegació ni massa de geografia, i menys d’astronomia, t’has acostat a ell, a poc a poc, i li has dit a cau d’orella, com un sospir: “Temps…”

Mentre el mires, recolzant-te en la cadira de braços de vímet d’aquella terrassa del passeig marítim, recorres mentalment l’inventari de projectes que han anat quedant enrere per la incapacitat de ser gestionats, amb la certesa que hi ha plans que mai es compliran i que vos separen els anys suficients per entendre que la vida comença a ser historia.

“Temps al temps”, t’ha contestat, juganer, fent-te tornar de les teues reflexions. “Com dit índex damunt d’un mapa resseguint el camí”, ha afegit. Mentre tanques el ulls alhora que ell amb el seu dit índex dibuixa el teu rostre, dibuixa al teu rostre una línia, suau, delicada, baixant des del front cap al nas i separant just en aquest punt el seu dit de tu, d’ell. I, amb l’anhel de que haguera continuat el recorregut fins els teus llavis, obris els ulls a poc a poc, amb por de trencar l’encís encetat entre els dos a l’hora en que acaba la vesprada.

Somrius, amb la tendresa que dona la confiança dels moments compartits, i et preguntes com pot ser capaç de voltar els teus pensaments per tornar-te al món de les metàfores, de les imatges, dels somnis. Saps que ell prefereix creure en horitzons color malva de capvespre, que somia guions per escriure, que anhela futurs possibles, perquè vos separen els anys suficients per entendre que la vida comença a ser promesa.

…de vegades em fa tancar el ulls.

Que faríem si la literatura, si la poesia, no ens ajudara a posar paraules?

Si les fotografies no capturaren instants que ens ajudaren a dibuixar paisatges en la memòria?

Un matí fred, d’un dissabte qualsevol, al pujar a un dels nombrosos miradors que te aquest poble des d’on ataüllar la mar, les muntanyes, aquesta terra… una vegada més, captures l’instant i beus d’aquest paisatge per recordar paraules llegides fa anys:

¡Dejadme pintar de azul
el mar de todos los atlas!*

Perque saps que aquesta mar dona sentit a moltes coses si se la sap mirar, t’agrada, t’agrada aquesta mar. Aquesta mar i aquestes muntanyes. T’agrada el blau, el nostre, i t’agrada aquesta llum encara que de vegades et faça tancar el ulls.

*Rafael Alberti. “Marinero en tierra”.

El cap i casal

Feia temps que no passejava la ciutat. He de reconèixer que és la meua ciutat oblidada. Les comunicacions des de La Marina, una autopista cara, un no-tren” que no arriba i un sentir lluny una ciutat que hauria de ser un poc la de tots, fa que sempre visite altres malgrat que mai m’ha decebut quan ho he fet.

Feia temps que no passejava València i una vegada més, com sempre, sap a adolescència, a la ciutat apresa d’Estellés” a les classes de literatura: “i seràs, per a sempre, poble; a la València cantada a la plaça de bous al meu primer festival de música el 1992; a la València estudiada amb les visites d’estudis de la universitat (un riu, una muralla, una morfologia urbana)… Una ciutat viscuda i per a viure, però malgrat tot continua tan a prop i tan lluny com sempre.

Diu el professor Joan Nogué de la Universitat de València que els turistes se senten part del paisatge i estableixen complicitats amb els llocs que trepitgen… Serà per això cert allò què no es el lloc sinó els moments que vivim als llocs?

Equipatges

D’una manera o d’una altra tots tenim “una maleta” que anem omplint amb tot allò que vivim. Quants més anys més gran es fa i, de vegades, carregada de tantes coses, trastos i andròmines que no sabem com ordenar-la i es fa molt pesada.

“Deja el equipaje en la ribera para verte como quieres que te vea…” canta Vetusta Morla a una de les cançons del nou disc. Un amic em va dir fa un temps que pensar massa feia que portara el sentit de la responsabilitat i coherència a l’extrem i que la majoria de gent ni tan sols es planteja allò que li passa en el dia a dia. L’escoltava mentre pensava que, com la música o la literatura, per a això estan els amics, per dir-te allò que penses, però que mai et diries a tu mateix perquè dol o perquè no saps com posar paraules, perquè posar paraules a sentiments, a emocions, a pensaments… implica entendre’ls i no sempre es possible.

Aquests dies de descans al poble unes paraules de García Montero, llegides a un blog que acabe de descobrir, mitjançant una metàfora em recorden que estic en casa i com m’agrada que així siga. La calor de la llar encesa i el fred de l’escala. La manteta al sofà i el solet a la finestra. Les plantes de la iaia al carrer i el raïm de pastor a la teulada de la veïna. Les cosines corrent escales amunt i els tios i cosins arreglant mons sencers…

“Aquí viven mis muertos, estas son mis raíces, y su calor se extiende como ramas al borde del camino, alambres oxidados por la lluvia, que sirven todavía para tender mi ropa”.

Anem prenent decisions, el temps passa i, en la llunyania, encara que ja no recordem ni quan, ni com, ni perque… es realment quan passa el temps que te’n adones que era perfecte i que és perfecte així, com està passant… perque malgrat la por a ser i estar, eixa que ens condiciona i limita, l’univers va obrint-se sense que hi haja manera d’aturar-lo. Així que “deja el equipaje en la ribera y quemaló” perque, encara que no quede ni l’última llum del dia a l’horitzó darrere de l’hora blava, casa sempre serà casa.