La soledat d’eixes fotos…

Durant el confinament vaig sentir molts dies la soledat com un pes, com una pressió, que m’estrenyia i em feia sentir menuda. Mirava per la finestra i davant meu s’obria una ciutat que jo sempre havia pensat que mai no callava, però restava callada, en silenci, dins d’una mudesa estranya i aliena que feia estremir.

Tractant de seguir rutines, que mai no complia. Tractant de cercar entreteniments que mai acabaven de divertir-me. Tractant de fer un horari que mai complia. Tractant de continuar amb la tesi o les meues lectures… res aconseguia llevar-me la sensació de soledat dins aquells moments d’incertesa, de por, de dubtes, de desassossec. De desfici.

Seure davant l’ordinador amb els articles i llibres pendents per al marc teòric de la tesi, seure al sofà amb els meues llibres, posar-me davant la cuina per intentar preparar algun menjar elaborat i adonar-me’n que podia estar davant de tot allò sense fer res mes que mirar, però no veure; llegir, però no comprendre; oir, però no escoltar; coure, però no cuinar.

Amb la presa de consciència d’aquell estat vaig arribar a entendre que no passava res si jo no era “productiva”. Si la resta del món ho era, si hi havia qui estava aprenent a cuinar, qui llegia o veia series o pel·lícules. Si feien gimnàstica o si eren capaços de complir un horari establert de rutines i hàbits… perquè jo, la meua ment i el meu cos em demanaven silenci, introspecció i calma. Una hibernació feta en primavera.

Una nit, com altres, mòbil en ma, deixant passar histories d’Instagram, davant de mi va aparèixer una fotografia d’un edifici en la foscor amb tan sols dos finestres il·luminades i on la perspectiva no permetia veure més enllà de la claror eixint al carrer… la fotografia, d’una dissenyadora gràfica anomenada Ana Julia Gobbi, em va despertar, em va sorprendre, però, a més, la seua galeria em va captivar perquè en les seues fotografies hi ha soledat feta bellesa i, encara que sembla una paradoxa, feia molta companyia la soledat d’eixes fotos i d’altres. com l’il·lustrador Pascal Campion qui és capaç de veure i plasmar la bellesa en la tristesa d’una gran ciutat…

El xicotet comerç

Mallorca Essències, que, com ells expliquen, és una guia destinada al turisme de qualitat. Una aposta que pretén acostar la nostra Illa des del punt de vista més autòcton” ha pujat al seu Facebook un vídeo amb el títol “…ara més que mai! És cosa de tots…” on tracten de conscienciar de la importància del comerç local i de la compra als barris i pobles de l’illa.

Molt es parla d’aquest tema des de que, amb el decret de l’estat d’alarma el passat 14 de març, van baixar les persianes tots aquells comerços i tendes que no eren considerades essencials i han pujat exponencialment les compres per internet.

Aquesta situació està afectant a tots els pobles i ciutats i pense en el futur del xicotet comerç a les ciutat turístiques. Pense en el poc valor i reconeixement que sol donar-se-li en aquests municipis, quan ben mirat el comerç és una de les activitats més representatives d’aquest tipus de ciutat per la seva implicació, tant econòmica, en la dinamització de l’economia local, com psicosocial, en l’experiència tangible del turista.

El fet que el comerç es localitze en un espai determinat d’aquestes ciutats fa que els turistes i la població local es troben i es relacionen. Es tracta del llocs que solen coincidir amb els centres històrics de les ciutats, els carrers per als vianants, les zones properes a les platges, etc., i on, en municipis turístics com Benidorm, els conflictes començaven a ser evidents. Tant per l’ocupació dels carrers, per la propietat i preu del sòl i dels locals comercials, com pel tipus de producte que es ven, obviant fins i tot la demanda de la població resident.

Diversos autors han tractat la relació entre comerç i oci i entre comerç i turisme i relacionant les formes de comerç amb el turisme, però no hi ha tants  treballs en els quals es tracte d’explicar l’evolució del comerç en les destinacions turístiques consolidades des d’una perspectiva territorial i urbana explicant la importància que l’activitat comercial ha tingut per a l’enfortiment de la destinació i el seu propi desenvolupament urbà i molt menys estudis sobre els canvis culturals i impactes en el paisatge urbà.

Per tant, que bé aniria si aprofitem ara que el tema es tracta i es parla a tots els àmbits, per no oblidar que el comerç fa comunitat. Es veïnatge als barris. Es companyia als carrers. És llum a les nits. És sinònim de vida als pobles, i a les ciutats turístiques també.

 

Per si voleu llegir alguna cosa sobre turisme i comerç:
ESTEBAN, A. (2000): “Comercio, ocio y turismo. Interacciones e implicaciones”. A: Distribución y Comercio, nº enero-febrero 2002, pàg. 30-37.
FERRERES, J.B. y ABDELOUAHAB, O. (2010): “La evolución de las formas de comercio y ocio en los destinos turísticos litorales: el caso de Benicassim (Castellón)”. A: Renovación de Destinos Turísticos Consolidados. Actas XIII Congreso Internacional del Turismo, Universidad y Empresa, Castellón, Universitat Jaume I, pàg. 209-222.
PONCE, M.D. (1998): “Estructura del terciario económico en la periurbanización gemela del mar menor”. A: Cuadernos de Turismo, nº2, 1998, pàg. 159-167.
SNEPENGER, D.; MURPHY, L.; O’CONNELL, R.; GREGG, E. (2003): “Tourists and residents use of a shopping space”. A: Annals of Tourism Research, vol. 30, nº3, pàg. 567-580.
YÜKSEL, A. (2007b): “Tourist Shopping habitat: effects on emotions, shopping value and behaviorus”. A: Tourism Management, nº28, pàg. 58-69.

Enyore…

Enyore el soroll de la primavera. Enyore el vol de les orenetes. Enyore vore entrar i eixir els teuladins del foradet redó on anys enrere hi havia una biga d’un parral.
Enyore els clavills de la pared, el seu color ocre i la farola rovellada.
Enyore la finestra del porxi de Rafaela i la porta del balcó de casa Francisca.

Enyore els blaus del cel des d’aquesta finestra, però també la pluja i el calor del sol a l’hivern.

Enyore les veus veïnes quan criden “Amparito!” des del cantó de la plaça de l’Era i a Mercedes quan pregunta per saber si estem.
Enyore els xiquets i xiquetes al carrer i els majors a les portes. Les campanes i alguna mula mecànica que encara puja al Raval. Però, crec, el que més enyore són els moments, el vincle, que evoquen eixos detalls.

Enyore ma casa.

 

23 d’abril, Sant Jordi

El 23 d’abril pareix un dia ple de coses a celebrar… pensar en Sant Jordi i pensar en les festes d’Alcoi o en el dia del llibre, però també és el dia d’Aragó o de Castella i Lleó…

Enguany, amb poc o molt a celebrar, no ho se…, mirava la mar, des d’aquest apartament, i recordava el primer Sant Jordi que vaig passar ací. Tampoc fa tant… o tal vegada si?, perquè ara si una cosa tinc clara és que el temps el mesurem amb els moments que vivim i som capaços de recordar amb el seu pas.

Acabava d’arribar. Haver-la estudiat a la universitat, treballar ací i ser un dels centres de compres i d’oci de la comarca, feia que la ciutat no fora una desconeguda, no necessitava preguntar on estaven les coses per trobar-les, ni portar el Google Maps o cap guia davant… i encara que havia encetat la quietud que en aquell moment cercava el meu interior, no havia trobat el meu lloc dins de la ciutat.

Ara fa tres anys d’aquell 23 d’abril, tres anys des de que vaig eixir a fer una volteta aprofitant el sol que feia, aprofitant que la primavera ja s’havia fet present, amb l’excusa que era Sant Jordi. Així que, fent camí, vaig passar per una de les llibreries que hi ha a Benidorm i em vaig comprar un parell de llibres… entre ells “Piscinas vacías” de Laura Ferrero.

Laura Ferrero, per a mi, era una xica que havia escrit un llibre de relats i que tenia un blog al que jo havia arribat per una altra xica gallega, Pilar, a la que seguia, tampoc feia molt, però de la que havia devorat literalment el seu blog.

Recorde com, al comprar els llibres, vaig eixir al carrer, ple de gent passejant, (es una de les coses a les que ve la gent a aquesta ciutat… a passejar). Portada per l’inèrcia, vaig continuar carrer avall fins arribar vora mar i, com una turista més, vaig pujar al castell, per contemplar la badia, baixant, després, fins al port  per seure en una de les pedres del moll.

Una vegada allí, em va parèixer divertit tindre davant un llibre que parlava de “piscines buides” en  “platges que comencen a plenar-se” i vaig pujar a Twitter una foto del llibre.

Al publicar-la es quan vaig vore el fons i quan aquest va trindre més importància que l’objecte. Deixant-me allí. Sentada. Sola. Respirant mar i olorant a salitre. Allí estava, el Puig Campana, eixa muntanya que de menuda m’ha fet de guia i referent, d’escenari i marc.

En el primer relat del llibre,un dels personatges diu, després de pensar en els seus viatges en tren: “Pero te gusta hacerlo desde la comodidad de tener una casa, un lugar”.

Passat aquest temps, crec que ho entenc. Passat el temps crec que entenc perquè sentia que havia començat a estar tranquila, perquè encara cercava excuses per eixir a caminar sola per la ciutat, perquè no acabava de trobar-me o perquè encara havia por a cada decisió que prenia… i es que segurament el lloc que jo pensava o com jo ho cavil·lava no existia. No existeix.  Perquè la vella casa d’un xicotet carreró, mal anomenat plaça, d’un poble menut de la Serra d’Aitana, amb vistes des del seu porxi al Puig Campana, no pot estar a cada lloc que xapes o camines… si fora així… on tornar? Com tornar?

Teulades de Sella

A més, com diu Luis García Montero en el poema Afirmación de “A puerta cerrada:
“el mundo con todas sus ciudades
está siempre en el sitio donde estamos nosotros,
única rosa de los vientos,
único puerto de llegada.”

“éramos felices y no lo sabíamos”

Parla hui Lara Hermoso al seu Instagram de la lectura de la columna de Juan Tallón, “EL año de las cosas que no hicimos“, i com l’havia portat a pensar en una pel·lícula, La virgen de agosto, en la seua ciutat i en allò que ella voldria per al seu aniversari.

El dijous vaig anar al treball a arreplegar les meues coses per poder fer teletreball i, com de camí a casa hi ha un parell de supermercats, vaig entrar en el primer i vaig fer la compra, per, en teoría, no haver d’eixir en un parell de setmanes… Al pensar en eixes setmanes, fent la cua a les caixes, vaig caure que el dia 9 de maig podria entrar en eixe temps de previsió d’aprovisionament… així que vaig fer mitja volta i vaig comprar dos cirets… un quatre i un tres… 43.

Ahir, a la roda de premsa, Pedro Sanchez va dir que s’allargava fins al 9 de maig l’Estat d’Alarma… i una amiga no va tardar en tocar-me per telèfon “tia, al final tenías razón…”

Parla Tallón a la columna dels plans que a diferents persones se les han quedat arrere aquest 2020… viatges, presentacions i publicaciones de llibres, lectures i signatures per Sant Jordi, reformes de pisos… i conclou  dient: “Podríamos seguir repasando, y no acabar nunca, todo aquello que al final no pasará. O que sí pasará, con un poco más de tiempo, tal vez de otra forma. Las cosas que no ocurren siguen metidas en la cabeza, como obsesión. No mueren, sin más. Y como todo el mundo quiere algo, y el deseo de conseguirlo es la energía que nos levanta de la cama y nos lleva a cada uno por un sitio cada día, quizá todo lo que no va a pasar este año arrecie en los próximos”.

Jo torne a pensar en el meu aniversari, 9 de maig, però també en com observe les coses des de que, tancada en aquest apartament de 40m2 , amb vistes a la mar Mediterrània, si, per una planta 22 que asoma per sobre dels edificis d’aquesta ciudad turística, veig una ciutat que hui dorm expectant pel seu futur, i espere que siga cert el que diu Tallón i tornen els turistes a fer bollir Benidorm.

L’any passat vaig celebrar el meu aniversari amb els meus nebots, ma mare i un dels meus germans… una compra improvisada de globus, una tarta, uns ciris i uns gots i plats de colors van fer d’aquella vesprada un dels aniversaris que mai oblidaré… Cantant “l’aniversari” infinites vegades i sense poder bufar els ciris perquè el meu nebot major no em deixava. “Jo bufe, val, tia?” “Clar, bufa” “Tornem a cantar?” “Clar, cantem”… i mentre pensava que a l’any següent volia un aniversari igual… així…
42 anysQue poc demanava o, tal vegada era molt, perquè… Aitor Saraiba té raó quan aquests dies pinta en unes precioses targetes, que ha posat a la venda, el que podria ser un bucle, un traç sense fi, però també un camí, acompanyat d’un text que ens recorda que “éramos felices y no lo sabíamos“.