“aviones veloces que viajan al sur”

Un amic ha començat aquesta setmana un viatge. No se si “començar” es la paraula més adient perquè jo crec que aquest viatge va començar realment fa mesos, anys, quan, motivat per un somni, va decidir reorientar la seua professió (enginyer informàtic) i dedicar-se a allò que realment li agrada, la fotografia de paisatge.

Parlàvem, abans de marxar, d’on aniria, quins paisatges volia fotografiar, quines fotografies intentaria fer . Em contava que havia obert un blog amb el nom de “Mi aventura kiwi” i des d’allí, a mode de “cuaderno de bitácora, donde contaré mi experiencia en las antípodas, publicando también algunas fotografías del viaje”, m’explicava que, al mateix blog, havia posat a la venda algunes de les seues fotografies (a preus reduïts) de les muntanyes de la Terreta per poder obtindre una mica de finançament.

Escoltant-lo parlar del cost i de la idea que havia tingut per intentar ajudar-se amb el viatge, t’adones que difícil es dedicar-se a certes disciplines i que mitjançant els mecenatges o micro-mecenatges hi ha molts emprenedors que hui poden traure avant els seus projectes o completar la seua formació, i no sols a la música on crec que estem més acostumats a veure-ho.

No deixa d’impressionar-me quan algú avança per fer realitat allò que vol. M’encanta eixa capacitat de somiar i fer realitat el que es somia. Com tots els viatgers, en el sentit més ampli de la paraula, Fernando Prieto, va perseguint la seua Itaca personal i, com alguna vegada hem parlat, al camí, Nova Zelanda, és una etapa mes perquè, a la fi, tenint somnis que perseguir, tan sols ens queda esperar “Sueños lentos y aviones veloces que viajan al Sur”.

Aquest raconet del mon

Una amiga que, per reprendre la seua feina de professora d’universitat, va tornar fa uns mesos a la seua terra, que estima, però que cada vegada sent menys seua, em diu mentre parlem de com ens va, del treball, del dia a dia, de la vida… “La vida aquí vale menos que ahí. Sois afortunados”. Una frase que em va fer emmudir, dubtar. No sabia que respondre. Segurament perque, per molt que jo puga llegir als diaris o a internet o haver-li escoltat a ella, crec que no estem preparats per arribar a entendre certes situacions que passen al mon i que ens queden molt lluny, i no sols en distància.

Al mes de febrer un concert, una manifestació als carrers de Barcelona, ens recordava com d’afortunats som els que vivim en aquesta banda de la Mediterrània i Serrat reestrenava la seua cançò “Mediterráneo”, junt a artistes com Els Amics de les Arts, Santi Balmes, Shuarma, Sidonie, o Ismael Serrano, entre altres, per fer constància.

I cada vesprada, quan el llaüt enfila la bocana del port i s’obri davant nostre la badia d’Altea, encara que la terra de la meua amiga la banya un altre mar, una altre oceà, no em lleve del cap la nostra conversa, no em lleve del cap que te raó, que és un privilegi viure en aquesta part del món, en la Mediterrània, però en la nostra, en aquest raconet, perquè aquesta mar ha deixat de ser el que era dins d’aquest mon que sembla haver embogit… si es que realment ha sigut mai res, perquè comence a pensar que,  com la vida que ens mostra eixe anunci de cervesa que cada estiu beu d’aquesta mar per fer la seua publicitat, el Mare Nostrum ha estat una idea, un concepte dins l’imaginari. Una utopia.

 

 

I quin “compromís”… eixes coses que em passen.

Al mes de desembre una amiga, Glòria, (si, l’artista del “sótano de las maravillas“), va proposar un joc al cara-libro on al confirmar la teua participació t’enviava per privat les indicacions. Havies de comprar el teu llibre favorit i enviar-li’l a una persona desconeguda que ella et deia (t’enviava un nom i una adreça) i a canvi, en podries rebre diversos (depenent de quanta gent hi participara).

Al rebre les instruccions a mi em toca un Tona de València. I pensant en quin libre podria enviar-li vaig decidir enviar-li un poemari d’un amic i, per què no, signat per ell.
Quan li vaig dir a Josep Manel Vidal: “mira, has de signar-me el teu llibre” divertit em va demanar el nom i al dir-li: “Tona, se que li diuen Tona i és de València”… em mira i em diu: “No serà Tona Català?” jo me’l mire i li dic “no me’n recorde del cognom, però ho puc mirar” i quina la meua sorpresa… que si, així li dien a la dona… Tona Català. El vaig mirar, escèptica, i li dic que poden haver-ne moltes a València i com anava a ser la “meua” la seua coneguda. I em respon… “be, si es ella ho sabrem”.

Fa tres setmanes el president d’una agrupació cultural del meu poble m’envia un missatge i em diu: “la pròxima activitat de Tastaolletes es presentar el llibre A mi, que em pasa? de Vincle Editorial. Que et pareix fer la introducció o presentació de les autores?” I jo pense, no se quin llibre es, com vaig a presentar-lo?
Al acabar de treballar, el cride… i parlant del llibre, del que tracta, que ell em deixa un exemplar i de com es fa això de parlar del libre d’una altra persona… quan li dic que si, per acomiadar-nos, li pregunte: “però de qui es” i… SORPRESA… Carme Morera i Tona Català… així que pujant el Parc de l’Aigüera, telèfon en ma, enmig d’eixa arquitectura “bofiliana” (si em permeteu el terme) tan gelada, mire i pense: “on està la càmera oculta?”… Xe, David quin compromís (i , va resultar, mai millor dit).

Així que el dissabte passat al poble, ahí estavem desvirtualitzant-nos i posant-nos cara, veu i històries, gràcies al #bonitaontour.

I és que en aquesta època i societat nostra  internet s’ha convertit no sols en ferramenta de treball o comunicació, també de relacions, de coneixences i de possibilitats. I, el llibre, pel que el dissabte ens vam reunir en la biblioteca de Sella (la Marina Baixa), es un bonic exemple d’això ja que es tracta d’una selecció de textos publicats a un blog, ¿Me das un beso bonita?, on des de març de 2014 Tona i Carme, mare i filla, recullen les seues vivències i anècdotes. Així, el format del llibre, l’estil de redacció i els capítols, que ens recorden a les “entrades” d’un blog, faciliten la seua lectura permetent-nos reflexionar sobre el que es hui ser  normal i arribar a la conclusió que tots som normals perquè hi ha tants conceptes de normalitat com persones i  vides viscudes.

I tot açò mentre un autobús, amb un missatge que encara tracte de desxifrar, recorre pobles i ciutats per difondre no se quins valor ni idees de “normalitat”.

Etiquetes per somriure

Un joc… un nou joc que ens proposa una amiga de les que estic convençuda que tots hauríem de tindre. Persona inquieta, intel·ligent, treballadora i disposta a no deixar passar un somriure, una paraula d’ànim o un tironet d’orelles quan cal.

L’any passat anava de la #ditadeldivendres i enguany, crec que no podia ser d’altra manera, va de música. Així, amb #unanydecançons2017, ens proposa anar construint entre totes una llista de cançons amb la música que vaja acompanyant-nos cada mes d’aquest any que acabem d’encetar. Una llista col·laborativa per omplir de notes i música el 2017. Notes que no ens deixen indiferents, música que ens emocione, cançons que ens identifiquen.

Jo ja he fet la meua aportació del mes de gener. Una cançó que no em trac del cap des de la Nit de Cap d’Any, “Previsions d’acostament” dels Blaumut, perquè des de la vesprada que va sonar “al piset”, mentre preparava la maleta per tornar a casa a passar les festes de Nadal, resona a la cuina, a la dutxa i, fins i tot, a l’ascensor, però sobre tot a  la finestra, on abans d’anar a dormir m’agrada asomar-me per veure un horitzó ple de llumetes que revelen vides, anuncien histories, assenyalen penes i alegries de qui viu a una ciutat que ja sé que no dorm…

img_20161202_222736

“I a la nit, a dos cents cinquanta mil kilòmetres d’aquí,
travessant altres indrets per venir amb mi.
On la música dels núvols deixa veure el fil
de partícules cremades d’un desig.”

Així que, gràcies Virtu, per, com a la vinyeta de JM Nieto, fer-nos “plantar flors” o notes o lletres o imatges o… detalls que sumen, a la fi, moments per recordar i somriure.

 

Habitaciones separadas, aunque tu no lo sepas…

Canvia la llum, el color, apareixen les primeres ombres, les primeres figures dins les pròpies formes de la ciutat… Un café i un llibre.

Sostens a les mans el llibre, un recull d’articles periodístics que un amic et va recomanar, on, entre altres, un professor de la UV, Josep Sorribes, reflexiona sobre els sistemes de ciutat afirmant que “la región es una abstracción, como la comarca […] lo único que es concreto son las ciudades. Fuera de las ciudades no hay nada” i, sense avisar, com en un viatge on et saps convidada, benvinguda, se’n van els pensament amb la vesprada de diumenge quan davant de tu el capvespre enceta la nit.

Recordes la conferència del poeta Luis García Montero, poeta de l’experiència, a la que no fa molt vas assistir i on ell afirmava que “un poeta es un ciudadano” transportant-te al poema “Ciudad” que tant t’agrada del llibre Habitaciones Separadas i al documental, que van projectar, que pren nom d’aquell poema seu fet cancò, “Aunque tu no lo sepas“, on diu el poeta que no es més que un llibre de crisis personal i política, però un llibre on va voler tornar a cridar als somnis, convidar-los a sa casa de nou, però en habitacions separades perque no hi ha res com la distància per poder reflexionar i ser coherent amb un mateix.

Mires el llibre, de nou, ara tancat a les mans, i veus com a l’horitzó ha canviat la llum i amb el capvespre ha caigut la nit damunt de la ciutat… i com diu un vers del poeta:
“Cada tiempo de dudas
necesita un paisaje”.