“paisatge d’acollida…”

Poeta, farà un parell d’anys vaig llegir el llibre “La vida secreta de las ciudades”. Allí l’autor, des de la seua experiència, parla de la vida a les grans ciutats, de la migració, dels conflictes urbans, de moral i de l’alienació… Parla de ciutats com Tokio, Nova York, París, Mumbai, la seua ciutat natal. Dins d’aquelles descripcions, d’aquelles històries, vaig trobar una frase d’eixes que t’entren dins, de les que, una vegada llegides, ja no pots traure de tu, de les que son poesia: “cada ciutat té una tristesa pròpia”.

Al llegir-la de seguida vaig pensar en Lisboa. Inevitable. Però es que, a més, unes pàgines mes avant parlava de Lisboa. Parlava de Pessoa. Supose que també inevitable.

Cada ciutat té una tristesa pròpia”. Benidorm, aquests dies, per exemple. Una ciutat de soroll que, de sobte, ha emmudit, ha enfosquit. Tan sols cal mirar, caminar a poc a poc, escoltar-la, per adonar-te’n, per identificar-la. De sobte hi ha una ciutat amb un passeig marítim buit, amb un sol d’hivern que no escalfa i li demana al capvespre un minut més, per intentar-ho, un minut més per aconseguir-ho. Un minut més…

Poeta, en algun moment ho he pensat. Fer la tornada. Agafar un vol i caminar, caminar, caminar, però sé que, en el fons, no ho vull fer, que es millor no tornar.

La cançó diu que “uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida” i huí se que vaig estimar la vida dins d’aquella tristesa, però també sé que jo no soc la mateixa i que la ciutat tampoc ho seria. Que, possiblement, el que va ser aquella ciutat per a mi és ser un paisatge d’acollida, perquè com diu Garcia Montero: “cada tiempo de dudas necesita un paisaje”.

Lisboa

Hui escoltava que Portugal tindrà els pròxims 6 mesos la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea i que a l’acte ha actuat, entre altres, la cantant lisboeta de fados Carminho…

Llambordes a un carrer de Lisboa

I, clar, com la ment és així, han començat a vindrem records d’aquells mesos a la ciutat de Lisboa. La pluja. La boira. Les rajoles, brutes, desgastades, trencades. Precioses. I la tristesa. La immensa tristesa amb la que se m’omplien els pulmons al deixar enrere la llum i el sol cercat a la plaça del Comerç amb el seu cais das colunas (moll de les columnes) i el riu-mar que és el Tajo, per enfilar carrer amunt la Rua Augusta fins la plaça Restauradores, per continuar per l’avinguda Liberdade.

Caminar eixos carrers, a esquerra, Santa Justa, Chiado; a dreta, el castell, la Mouraria. Pujar eixa avinguda, a esquerra, barrio Alto, jardí de Sao Pedro de Alcantara; a dreta, mirador de Graça i el de Senhora do Monte… Edificis, llambordes, blanques, negres, grises, plaçes, arbres, sorolls de cotxes i bullici de vianants. Ciutat.

De vegades, al arribar a la plaça del Marques de Pombal agafaves el metro, però altres vegades continuaves a peu. Encara que aquella part de la ciutat estava més “oblidada”, no tenies por. Mai vas tindre por en aquella ciutat. Tristesa si, molta, però mai por.

No vas explorar massa, te’n adones ara. Aquells mesos et vas acostumar a fer la mateixa ruta. Qui sap si perque necessitaves familiaritat, confort, refugi. Anaves als mateixos miradors. A les mateixes pastisseries. Vidres i miralls que et retornaren la teua imatge, música i sons al carrer per acollir-te, olors i sabors que et reconfortaren… I, ara, passats els anys, estàs convençuda que ho vas trobar. Tot això i alguna resposta.

Hui mentre escoltava que Portugal tindrà els pròxims 6 mesos la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea he pensat que mai vaig anar a cap concert de fado… en aquells temps a la ciutat de Lisboa.

Molta sort, Lisboa. Portugal. Europa…

Introduccions

“La llum de les estrelles mortes” Josep Manel Vidal

“Hay gente que entra en los bares huyendo de la soledad
y lo único que consigue es ponerle música de fondo”. Karmelo C. Iribarren.

“Continua amb la teua introducció. Sempre cal un bon principi…” diu el Poeta. I si fora això? I si cada segon, cada minut, cada dia, cada any, no fora més que una introducció?

Mirar, plantada davant, com al principi d’un camí que anem a recorrer, cada volta i revolta, cada baixada i pujada, cada recta, sense adornar-nos-en que l’encetem a cada cruïlla, a cada empalme, a cada enllaç … I si la vida no fora més que una introducció continuada?

Ella sempre ha pensat que ell te la capacitat d’emmudir-la. De dir, d’adjectivar, de posar veu als seus pensaments. I això li agrada perque, malgrat la distància física i temporal, sempre el sap present. Ella somriu, sempre somriu quan ell es fa present. “No sé si és una introducció. És el que sent i com ho sent ara mateix”.

Ell ho sap. Ja ho va escriure en aquell conte. I per això que ho sap roman moltes vegades en un silenci expectant, en una presència discreta, en un acompanyament equidistant. I per això que ho sap hi ha tot un món de metàfores entre els dos.

Soroll

Hi ha remor, massa remor. Des de fa un temps el soroll ho ha anat envaint tot dins del meu cervell i cada racó, cada angle que queda buit dins del crani que no ocupa fa d’altaveu distorsionant els pensaments, convertint els somnis en cabòries, en divagacions.

L’altre dia, camí de la feina, com cada mati, vaig encendre la radio del cotxe per posar música i vaig ser conscient que encendre-la es una acte reflex, perquè la música sona de fons, però ja no l’escolte.

La música m’ajudava. Posava la música a tothora. Les lletres, les notes i cada so de cada instrument m’ajudaven a concentrar-me en allò que cantaven, que sonava, que em transmetia. Però, a poc a poc, eixes lletres, eixos sons, eixes melodies van anar prenent forma, han anat prenent cos, i ara tenen just l’efecte contrari.

Supose que de tant de temps cercant no pensar, l’abstracció, ara no puc més que escoltar una remor constant que no aconseguisc desxifrar. No soc capaç d’entendre’m, de reconèixer, d’identificar… i per mirar i reconèixer, sentir i entendre, mostrar i acceptar cal parar, fer preguntes i bussejar dins el soroll, dins eixa remor que brolla com l’aigua d’una font d’ullals darrere de la pluja a la tardor.

“Mai t’has preguntat com és la teva veu quan escoltes…”

La soledat d’eixes fotos…

Durant el confinament vaig sentir molts dies la soledat com un pes, com una pressió, que m’estrenyia i em feia sentir menuda. Mirava per la finestra i davant meu s’obria una ciutat que jo sempre havia pensat que mai no callava, però restava callada, en silenci, dins d’una mudesa estranya i aliena que feia estremir.

Tractant de seguir rutines, que mai no complia. Tractant de cercar entreteniments que mai acabaven de divertir-me. Tractant de fer un horari que mai complia. Tractant de continuar amb la tesi o les meues lectures… res aconseguia llevar-me la sensació de soledat dins aquells moments d’incertesa, de por, de dubtes, de desassossec. De desfici.

Seure davant l’ordinador amb els articles i llibres pendents per al marc teòric de la tesi, seure al sofà amb els meues llibres, posar-me davant la cuina per intentar preparar algun menjar elaborat i adonar-me’n que podia estar davant de tot allò sense fer res mes que mirar, però no veure; llegir, però no comprendre; oir, però no escoltar; coure, però no cuinar.

Amb la presa de consciència d’aquell estat vaig arribar a entendre que no passava res si jo no era “productiva”. Si la resta del món ho era, si hi havia qui estava aprenent a cuinar, qui llegia o veia series o pel·lícules. Si feien gimnàstica o si eren capaços de complir un horari establert de rutines i hàbits… perquè jo, la meua ment i el meu cos em demanaven silenci, introspecció i calma. Una hibernació feta en primavera.

Una nit, com altres, mòbil en ma, deixant passar histories d’Instagram, davant de mi va aparèixer una fotografia d’un edifici en la foscor amb tan sols dos finestres il·luminades i on la perspectiva no permetia veure més enllà de la claror eixint al carrer… la fotografia, d’una dissenyadora gràfica anomenada Ana Julia Gobbi, em va despertar, em va sorprendre, però, a més, la seua galeria em va captivar perquè en les seues fotografies hi ha soledat feta bellesa i, encara que sembla una paradoxa, feia molta companyia la soledat d’eixes fotos i d’altres. com l’il·lustrador Pascal Campion qui és capaç de veure i plasmar la bellesa en la tristesa d’una gran ciutat…