…de vegades em fa tancar el ulls.

Que faríem si la literatura, si la poesia, no ens ajudara a posar paraules?

Si les fotografies no capturaren instants que ens ajudaren a dibuixar paisatges en la memòria?

Un matí fred, d’un dissabte qualsevol, al pujar a un dels nombrosos miradors que te aquest poble des d’on ataüllar la mar, les muntanyes, aquesta terra… una vegada més, captures l’instant i beus d’aquest paisatge per recordar paraules llegides fa anys:

¡Dejadme pintar de azul
el mar de todos los atlas!*

Perque saps que aquesta mar dona sentit a moltes coses si se la sap mirar, t’agrada, t’agrada aquesta mar. Aquesta mar i aquestes muntanyes. T’agrada el blau, el nostre, i t’agrada aquesta llum encara que de vegades et faça tancar el ulls.

*Rafael Alberti. “Marinero en tierra”.

Anuncios

El cap i casal

Feia temps que no passejava la ciutat. He de reconèixer que és la meua ciutat oblidada. Les comunicacions des de La Marina, una autopista cara, un no-tren” que no arriba i un sentir lluny una ciutat que hauria de ser un poc la de tots, fa que sempre visite altres malgrat que mai m’ha decebut quan ho he fet.

Feia temps que no passejava València i una vegada més, com sempre, sap a adolescència, a la ciutat apresa d’Estellés” a les classes de literatura: “i seràs, per a sempre, poble; a la València cantada a la plaça de bous al meu primer festival de música el 1992; a la València estudiada amb les visites d’estudis de la universitat (un riu, una muralla, una morfologia urbana)… Una ciutat viscuda i per a viure, però malgrat tot continua tan a prop i tan lluny com sempre.

Diu el professor Joan Nogué de la Universitat de València que els turistes se senten part del paisatge i estableixen complicitats amb els llocs que trepitgen… Serà per això cert allò què no es el lloc sinó els moments que vivim als llocs?

Equipatges

D’una manera o d’una altra tots tenim “una maleta” que anem omplint amb tot allò que vivim. Quants més anys més gran es fa i, de vegades, carregada de tantes coses, trastos i andròmines que no sabem com ordenar-la i es fa molt pesada.

“Deja el equipaje en la ribera para verte como quieres que te vea…” canta Vetusta Morla a una de les cançons del nou disc. Un amic em va dir fa un temps que pensar massa feia que portara el sentit de la responsabilitat i coherència a l’extrem i que la majoria de gent ni tan sols es planteja allò que li passa en el dia a dia. L’escoltava mentre pensava que, com la música o la literatura, per a això estan els amics, per dir-te allò que penses, però que mai et diries a tu mateix perquè dol o perquè no saps com posar paraules, perquè posar paraules a sentiments, a emocions, a pensaments… implica entendre’ls i no sempre es possible.

Aquests dies de descans al poble unes paraules de García Montero, llegides a un blog que acabe de descobrir, mitjançant una metàfora em recorden que estic en casa i com m’agrada que així siga. La calor de la llar encesa i el fred de l’escala. La manteta al sofà i el solet a la finestra. Les plantes de la iaia al carrer i el raïm de pastor a la teulada de la veïna. Les cosines corrent escales amunt i els tios i cosins arreglant mons sencers…

“Aquí viven mis muertos, estas son mis raíces, y su calor se extiende como ramas al borde del camino, alambres oxidados por la lluvia, que sirven todavía para tender mi ropa”.

Anem prenent decisions, el temps passa i, en la llunyania, encara que ja no recordem ni quan, ni com, ni perque… es realment quan passa el temps que te’n adones que era perfecte i que és perfecte així, com està passant… perque malgrat la por a ser i estar, eixa que ens condiciona i limita, l’univers va obrint-se sense que hi haja manera d’aturar-lo. Així que “deja el equipaje en la ribera y quemaló” perque, encara que no quede ni l’última llum del dia a l’horitzó darrere de l’hora blava, casa sempre serà casa.

No pot ser efímer allò que fa immortal una geògrafa.

A poqueta nit, amb un café a les mans després d’un passeig al voltant de la ciutat, t’ha regalat el llibre que li acaben de publicar: “Mira la pàgina 47”… i has trobat un títol que sap a amistat, afecte, estima. Una dedicatòria que és tota una declaració d’intencions. Un relat que fa immortal una nina que jugava amb un atles a recórrer mons.

“T’he enviat una cosa al correu. Un esborrany…” Deia el missatge de whatsapp que vas rebre. Ho sabies, un minut abans havia sonat el to del mòbil per a les notificacions, però ho miraries de vesprada, a casa. Vas pensar que seria alguna recomanació lectora de les que ell et feia de tant en tant des de la teua malaltia. Però no, en aquesta ocasió era un correu amb sorpresa. Un document annex. Un relat o, com ell havia escrit al mateix missatge, “…una metàfora sobre les paraules i la poesia, i els seus efectes sobre la vida de les persones”.

I, així, amb un esborrany, com pareix que s’enceta tot darrerament a la teua vida, va començar la historia d’un conte que ha acabat convertint-se dos anys després en un preciós regal que ara sostens a les teues mans en aquell espai del viure, de les converses, de la família, mentre preneu eixe café que sabeu massa temps ajornat.

Emocionada sols has pogut, tremolosa, donar-li les gràcies amb un mig sospir per dir-li que hauràs d’assumir que la immortalitat va d’açò. De surar. De veure que si ell es capaç d’escriure per tu, de posar-te lletra, de veure així a la “geògrafa”, serà veritat. I ell, amb eixe posat tranquil que tanta calma et transmet, t’ha mirat per dir-te amb un somriure que “la immortalitat, Geògrafa, va de que algú apunte el teu nom en la llista dels somnis. Posar-te a una alçada suficient com per incapacitar les angoixes al allargar les mans i abastar-te. Posar-te al prestatge més alt del viure”.

Gràcies, Poeta, per creuar-te al meu camí. Gràcies per fer coincidents les nostres corbes de nivell al “plànol de les nostres existències”. Gràcies per fer possible que puguem dibuixar un mapa comú dins del nostre “atles”, dins de les nostres vides.

“aviones veloces que viajan al sur”

Un amic ha començat aquesta setmana un viatge. No se si “començar” es la paraula més adient perquè jo crec que aquest viatge va començar realment fa mesos, anys, quan, motivat per un somni, va decidir reorientar la seua professió (enginyer informàtic) i dedicar-se a allò que realment li agrada, la fotografia de paisatge.

Parlàvem, abans de marxar, d’on aniria, quins paisatges volia fotografiar, quines fotografies intentaria fer . Em contava que havia obert un blog amb el nom de “Mi aventura kiwi” i des d’allí, a mode de “cuaderno de bitácora, donde contaré mi experiencia en las antípodas, publicando también algunas fotografías del viaje”, m’explicava que, al mateix blog, havia posat a la venda algunes de les seues fotografies (a preus reduïts) de les muntanyes de la Terreta per poder obtindre una mica de finançament.

Escoltant-lo parlar del cost i de la idea que havia tingut per intentar ajudar-se amb el viatge, t’adones que difícil es dedicar-se a certes disciplines i que mitjançant els mecenatges o micro-mecenatges hi ha molts emprenedors que hui poden traure avant els seus projectes o completar la seua formació, i no sols a la música on crec que estem més acostumats a veure-ho.

No deixa d’impressionar-me quan algú avança per fer realitat allò que vol. M’encanta eixa capacitat de somiar i fer realitat el que es somia. Com tots els viatgers, en el sentit més ampli de la paraula, Fernando Prieto, va perseguint la seua Itaca personal i, com alguna vegada hem parlat, al camí, Nova Zelanda, és una etapa mes perquè, a la fi, tenint somnis que perseguir, tan sols ens queda esperar “Sueños lentos y aviones veloces que viajan al Sur”.