Encetar la tardor…

Fa fred. El vent de fons em recorda que ahir, de repent, va arribar la tardor, però, ací, a la meua habitació, darrere del cristall de la finestra, el sol del matí em dona una calentor complaent i reconfortant que em recorda a la d’anit quan al arribar a casa no vaig poder evitar encendre el foc.

Portem setmanes dient que un dia, sense adonar-nos-en, arribaria la veritable tardor. No la del calendari, l’astronòmica, sinó la meteorològica. La de les contradiccions. La del vent gelat i el sol calent. La del cel blau i la terra demanant aigua o el cel negre i la terra demanant treva. La que convida a traure el cobertor d’hivern, però amb un pijama encara d’estiu. La del sofà i manta, però també passeig vora mar i peus en l’aigua.

Ahir vaig pujar al poble. No hi havia ningú a casa i, encara que la casa no estava gelada, les pedres encara aguanten l’escalfor de l’estiu, vaig encendre el foc. Sabia que el fred el portava jo de fora, del carrer, però també el porte jo dins.

“El primer foc d’aquesta tardor”, vaig pensar, “acabe d’encetar la tardor…”, de fons al spotify sonava la canción del pensador de Ciudad Jara, i, malgrat que eixe fred no acabava de marxar, vaig trobar en aquelles flames on fixar la mirada per no prendre’m altra vegada.

Dibuixarem el nostre mapa…

Al rellegir-te, perquè sé que la nostra conversa es va quedar en aquella apagada de Nadal, he recordat un passeig antic per la ciutat d’Alacant.

Una jove camina pels carrers del barri de Sant Roc fins al de la Santa Creu, vol arribar al castell. Ja saps, ve de lluny allò d’ataüllar horitzons. Joventut, possibilitat, fe… vida. Una jove que, a cada graó, a cada cantonada es capaç de somriure-li a la vida perquè sap que deixa enrere moltes coses, però també abraça les nouvingudes. Té por, però la reconeix i no li impedeix continuar pujant, voltar cantons o endinsar-se dins d’uns barris vells que cauen a trossos, que la gent ha començat a oblidar.

Dius, Poeta, que “la pedra, que pensàvem emmudida, parla tan bon punt ens reconeix al pas” i jo també ho crec. Les pedres tenen memòria, les pedres parlen. I no sols amb les seues marques, forats o badalls, evidenciant-nos el pas del temps. També en aquelles que les persones fem, com les que feien els antics canterers per identificar-les o els grafitis actuals, art testimoni de la societat que les habita. Les pedres, Poeta, fan ferides mudes quan es converteixen en escenari, paisatge, de vides.

Però no, no podem perdre “l’equipatge d’allò que vam viure”, o no del tot, perquè nosaltres som això que vam viure i cal que continuem omplint de paisatges, de records, allò que som ara per poder seguir dibuixant el nostre  mapa, construint el nostre atles.

Grafiti al barri de Sant Roc d’Alacant

Llums als camins de la mar…

Fa un any vaig començar un camí espentada per la lectura de “El Infinito en un Junco” de Irene Vallejo. Un llibre que va ser un regal trist, dolorós, i emotiu, commovedor, i que ara ja en forma part de la meua memòria junt a eixe camí.

Les paraules emprades, les descripcions i imatges que evocava, però també la història darrere de la pròpia història, com diu a la sinopsi “este es un libro sobre la historia de los libros”, em van captivar des del principi.

Al capítol “Equilibrio al filo del abismo: la Biblioteca y el Museo de Alejandría”, on explica la història del far d’Alexandria, i com un topònim ha acabat donant nom a un edifici, vaig sentir la necessitat de córrer, de fer camí, de cercar eixos edificis, eixes llums.

Asseguda a un mur de pedra seca, des del mirador de la cala d’Ambolo, i deixant caure la vesprada, mentre escoltava la remor de la mar i s’encenia en la llunyania el far del Cap de la Nao, vaig pensar en com aquell regal de lletres, paper i records m’havia portat fins alli i em demanava encetar un camí de lectura i paisatges, de pensaments i idees, de missatges i metàfores.

Si, el primer far va ser el del Cap de la Nao, i si haguera d’explicar el perqué no ho sabria fer… Però, ja eixida la necessitat de cercar eixes llums, vaig continuar de sud a nord des del far del cap de Santa Pola fins al de Sant Antoni, deixant per al final el de l’Illa de Tabarca. Hi ha 6 fars a Alacant: Santa Pola, l’Horta, l’Albir, la Nao, Sant Antoni i el de l’Illa de Tabarca i no hi havia pressa.

En aquest recorregut he aprés que hi ha topònims que quasi han desaparegut, el cap de Santa Pola, per exemple, es el cap de l’Aljub o que hi ha altres que ja han desapegut com el cap de l’Horta a Alacant que va ser durant un temps el cap de l’Alcodre… el topònims, de vegades, també són mots alats que s’emporta el vent, com explica Irene Vallejo ho han sigut les històries contades en els temps d’abans de l’escriptura.

Un amic, mentre li contava el meu periple, em va explicar que, quan ell va començar a ser mariner encara es feien servir dels caps, dels penya-segats, dels fars, del sol, de les estrelles, per orientar-se a la mar, però, assenyalant-me l’Alt del Governador de la Serra Gelada, per damunt del far de l’Albir, també els alts de les serres i els pics de les muntanyes terra endins, com el Puig Campana o l’Aitana… em contava com venien a establir un diàleg amb ells per trobar el peix o esquivar obstacles dels fons o, fins i tot, per tornar a casa.

Aquells homes parlaven amb el cel, escoltaven la mar, però també miraven de reüll la terra… la vida els anava en eixa conversa… i en eixa conversa la terra té noms propis.

Fer aquest camí de referències topogràfiques i marítimes m’ha fet pensar, reflexionar, en les referències que jo mateixa he pres al meu dia a dia, en la mateixa quotidianitat com punt d’inici i final, en els paisatges que trepitge i en com els mire i els faig meus.

Diu Irene Vallejo  que “un rescate es siempre posible” parlant de les llibreries, dels llibres i els seus efectes en nosaltres. La música, un llibre, una pel·lícula. Un concert, una llibreria, el cinema. Un café, una conversa, una abraçada….  i jo en aquest recorregut he aprés que també una imatge, un paisatge… una llum.

Cap de la Nao – Xàbia.

*T’enyore, Mestre. “El infinito en un junco”… tan apropiat, tan meravellós, tan tu…

«paisatge d’acollida…»

Poeta, farà un parell d’anys vaig llegir el llibre “La vida secreta de las ciudades”. Allí l’autor, des de la seua experiència, parla de la vida a les grans ciutats, de la migració, dels conflictes urbans, de moral i de l’alienació… Parla de ciutats com Tokio, Nova York, París, Mumbai, la seua ciutat natal. Dins d’aquelles descripcions, d’aquelles històries, vaig trobar una frase d’eixes que t’entren dins, de les que, una vegada llegides, ja no pots traure de tu, de les que son poesia: “cada ciutat té una tristesa pròpia”.

Al llegir-la de seguida vaig pensar en Lisboa. Inevitable. Però es que, a més, unes pàgines mes avant parlava de Lisboa. Parlava de Pessoa. Supose que també inevitable.

Cada ciutat té una tristesa pròpia”. Benidorm, aquests dies, per exemple. Una ciutat de soroll que, de sobte, ha emmudit, ha enfosquit. Tan sols cal mirar, caminar a poc a poc, escoltar-la, per adonar-te’n, per identificar-la. De sobte hi ha una ciutat amb un passeig marítim buit, amb un sol d’hivern que no escalfa i li demana al capvespre un minut més, per intentar-ho, un minut més per aconseguir-ho. Un minut més…

Poeta, en algun moment ho he pensat. Fer la tornada. Agafar un vol i caminar, caminar, caminar, però sé que, en el fons, no ho vull fer, que es millor no tornar.

La cançó diu que “uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida” i huí se que vaig estimar la vida dins d’aquella tristesa, però també sé que jo no soc la mateixa i que la ciutat tampoc ho seria. Que, possiblement, el que va ser aquella ciutat per a mi és ser un paisatge d’acollida, perquè com diu Garcia Montero: “cada tiempo de dudas necesita un paisaje”.

Lisboa

Hui escoltava que Portugal tindrà els pròxims 6 mesos la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea i que a l’acte ha actuat, entre altres, la cantant lisboeta de fados Carminho…

Llambordes a un carrer de Lisboa

I, clar, com la ment és així, han començat a vindrem records d’aquells mesos a la ciutat de Lisboa. La pluja. La boira. Les rajoles, brutes, desgastades, trencades. Precioses. I la tristesa. La immensa tristesa amb la que se m’omplien els pulmons al deixar enrere la llum i el sol cercat a la plaça del Comerç amb el seu cais das colunas (moll de les columnes) i el riu-mar que és el Tajo, per enfilar carrer amunt la Rua Augusta fins la plaça Restauradores, per continuar per l’avinguda Liberdade.

Caminar eixos carrers, a esquerra, Santa Justa, Chiado; a dreta, el castell, la Mouraria. Pujar eixa avinguda, a esquerra, barrio Alto, jardí de Sao Pedro de Alcantara; a dreta, mirador de Graça i el de Senhora do Monte… Edificis, llambordes, blanques, negres, grises, plaçes, arbres, sorolls de cotxes i bullici de vianants. Ciutat.

De vegades, al arribar a la plaça del Marques de Pombal agafaves el metro, però altres vegades continuaves a peu. Encara que aquella part de la ciutat estava més “oblidada”, no tenies por. Mai vas tindre por en aquella ciutat. Tristesa si, molta, però mai por.

No vas explorar massa, te’n adones ara. Aquells mesos et vas acostumar a fer la mateixa ruta. Qui sap si perque necessitaves familiaritat, confort, refugi. Anaves als mateixos miradors. A les mateixes pastisseries. Vidres i miralls que et retornaren la teua imatge, música i sons al carrer per acollir-te, olors i sabors que et reconfortaren… I, ara, passats els anys, estàs convençuda que ho vas trobar. Tot això i alguna resposta.

Hui mentre escoltava que Portugal tindrà els pròxims 6 mesos la presidència rotatòria del Consell de la Unió Europea he pensat que mai vaig anar a cap concert de fado… en aquells temps a la ciutat de Lisboa.

Molta sort, Lisboa. Portugal. Europa…