Aquest raconet del mon

Una amiga que, per reprendre la seua feina de professora d’universitat, va tornar fa uns mesos a la seua terra, que estima, però que cada vegada sent menys seua, em diu mentre parlem de com ens va, del treball, del dia a dia, de la vida… “La vida aquí vale menos que ahí. Sois afortunados”. Una frase que em va fer emmudir, dubtar. No sabia que respondre. Segurament perque, per molt que jo puga llegir als diaris o a internet o haver-li escoltat a ella, crec que no estem preparats per arribar a entendre certes situacions que passen al mon i que ens queden molt lluny, i no sols en distància.

Al mes de febrer un concert, una manifestació als carrers de Barcelona, ens recordava com d’afortunats som els que vivim en aquesta banda de la Mediterrània i Serrat reestrenava la seua cançò “Mediterráneo”, junt a artistes com Els Amics de les Arts, Santi Balmes, Shuarma, Sidonie, o Ismael Serrano, entre altres, per fer constància.

I cada vesprada, quan el llaüt enfila la bocana del port i s’obri davant nostre la badia d’Altea, encara que la terra de la meua amiga la banya un altre mar, una altre oceà, no em lleve del cap la nostra conversa, no em lleve del cap que te raó, que és un privilegi viure en aquesta part del món, en la Mediterrània, però en la nostra, en aquest raconet, perquè aquesta mar ha deixat de ser el que era dins d’aquest mon que sembla haver embogit… si es que realment ha sigut mai res, perquè comence a pensar que,  com la vida que ens mostra eixe anunci de cervesa que cada estiu beu d’aquesta mar per fer la seua publicitat, el Mare Nostrum ha estat una idea, un concepte dins l’imaginari. Una utopia.