La soledat d’eixes fotos…

Durant el confinament vaig sentir molts dies la soledat com un pes, com una pressió, que m’estrenyia i em feia sentir menuda. Mirava per la finestra i davant meu s’obria una ciutat que jo sempre havia pensat que mai no callava, però restava callada, en silenci, dins d’una mudesa estranya i aliena que feia estremir.

Tractant de seguir rutines, que mai no complia. Tractant de cercar entreteniments que mai acabaven de divertir-me. Tractant de fer un horari que mai complia. Tractant de continuar amb la tesi o les meues lectures… res aconseguia llevar-me la sensació de soledat dins aquells moments d’incertesa, de por, de dubtes, de desassossec. De desfici.

Seure davant l’ordinador amb els articles i llibres pendents per al marc teòric de la tesi, seure al sofà amb els meues llibres, posar-me davant la cuina per intentar preparar algun menjar elaborat i adonar-me’n que podia estar davant de tot allò sense fer res mes que mirar, però no veure; llegir, però no comprendre; oir, però no escoltar; coure, però no cuinar.

Amb la presa de consciència d’aquell estat vaig arribar a entendre que no passava res si jo no era “productiva”. Si la resta del món ho era, si hi havia qui estava aprenent a cuinar, qui llegia o veia series o pel·lícules. Si feien gimnàstica o si eren capaços de complir un horari establert de rutines i hàbits… perquè jo, la meua ment i el meu cos em demanaven silenci, introspecció i calma. Una hibernació feta en primavera.

Una nit, com altres, mòbil en ma, deixant passar histories d’Instagram, davant de mi va aparèixer una fotografia d’un edifici en la foscor amb tan sols dos finestres il·luminades i on la perspectiva no permetia veure més enllà de la claror eixint al carrer… la fotografia, d’una dissenyadora gràfica anomenada Ana Julia Gobbi, em va despertar, em va sorprendre, però, a més, la seua galeria em va captivar perquè en les seues fotografies hi ha soledat feta bellesa i, encara que sembla una paradoxa, feia molta companyia la soledat d’eixes fotos i d’altres. com l’il·lustrador Pascal Campion qui és capaç de veure i plasmar la bellesa en la tristesa d’una gran ciutat…

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s