Dibuixarem el nostre mapa…

Al rellegir-te, perquè sé que la nostra conversa es va quedar en aquella apagada de Nadal, he recordat un passeig antic per la ciutat d’Alacant.

Una jove camina pels carrers del barri de Sant Roc fins al de la Santa Creu, vol arribar al castell. Ja saps, ve de lluny allò d’ataüllar horitzons. Joventut, possibilitat, fe… vida. Una jove que, a cada graó, a cada cantonada es capaç de somriure-li a la vida perquè sap que deixa enrere moltes coses, però també abraça les nouvingudes. Té por, però la reconeix i no li impedeix continuar pujant, voltar cantons o endinsar-se dins d’uns barris vells que cauen a trossos, que la gent ha començat a oblidar.

Dius, Poeta, que “la pedra, que pensàvem emmudida, parla tan bon punt ens reconeix al pas” i jo també ho crec. Les pedres tenen memòria, les pedres parlen. I no sols amb les seues marques, forats o badalls, evidenciant-nos el pas del temps. També en aquelles que les persones fem, com les que feien els antics canterers per identificar-les o els grafitis actuals, art testimoni de la societat que les habita. Les pedres, Poeta, fan ferides mudes quan es converteixen en escenari, paisatge, de vides.

Però no, no podem perdre “l’equipatge d’allò que vam viure”, o no del tot, perquè nosaltres som això que vam viure i cal que continuem omplint de paisatges, de records, allò que som ara per poder seguir dibuixant el nostre  mapa, construint el nostre atles.

Grafiti al barri de Sant Roc d’Alacant

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s