Llums als camins de la mar…

Fa un any vaig començar un camí espentada per la lectura de “El Infinito en un Junco” de Irene Vallejo. Un llibre que va ser un regal trist, dolorós, i emotiu, commovedor, i que ara ja en forma part de la meua memòria junt a eixe camí.

Les paraules emprades, les descripcions i imatges que evocava, però també la història darrere de la pròpia història, com diu a la sinopsi “este es un libro sobre la historia de los libros”, em van captivar des del principi.

Al capítol “Equilibrio al filo del abismo: la Biblioteca y el Museo de Alejandría”, on explica la història del far d’Alexandria, i com un topònim ha acabat donant nom a un edifici, vaig sentir la necessitat de córrer, de fer camí, de cercar eixos edificis, eixes llums.

Asseguda a un mur de pedra seca, des del mirador de la cala d’Ambolo, i deixant caure la vesprada, mentre escoltava la remor de la mar i s’encenia en la llunyania el far del Cap de la Nao, vaig pensar en com aquell regal de lletres, paper i records m’havia portat fins alli i em demanava encetar un camí de lectura i paisatges, de pensaments i idees, de missatges i metàfores.

Si, el primer far va ser el del Cap de la Nao, i si haguera d’explicar el perqué no ho sabria fer… Però, ja eixida la necessitat de cercar eixes llums, vaig continuar de sud a nord des del far del cap de Santa Pola fins al de Sant Antoni, deixant per al final el de l’Illa de Tabarca. Hi ha 6 fars a Alacant: Santa Pola, l’Horta, l’Albir, la Nao, Sant Antoni i el de l’Illa de Tabarca i no hi havia pressa.

En aquest recorregut he aprés que hi ha topònims que quasi han desaparegut, el cap de Santa Pola, per exemple, es el cap de l’Aljub o que hi ha altres que ja han desapegut com el cap de l’Horta a Alacant que va ser durant un temps el cap de l’Alcodre… el topònims, de vegades, també són mots alats que s’emporta el vent, com explica Irene Vallejo ho han sigut les històries contades en els temps d’abans de l’escriptura.

Un amic, mentre li contava el meu periple, em va explicar que, quan ell va començar a ser mariner encara es feien servir dels caps, dels penya-segats, dels fars, del sol, de les estrelles, per orientar-se a la mar, però, assenyalant-me l’Alt del Governador de la Serra Gelada, per damunt del far de l’Albir, també els alts de les serres i els pics de les muntanyes terra endins, com el Puig Campana o l’Aitana… em contava com venien a establir un diàleg amb ells per trobar el peix o esquivar obstacles dels fons o, fins i tot, per tornar a casa.

Aquells homes parlaven amb el cel, escoltaven la mar, però també miraven de reüll la terra… la vida els anava en eixa conversa… i en eixa conversa la terra té noms propis.

Fer aquest camí de referències topogràfiques i marítimes m’ha fet pensar, reflexionar, en les referències que jo mateixa he pres al meu dia a dia, en la mateixa quotidianitat com punt d’inici i final, en els paisatges que trepitge i en com els mire i els faig meus.

Diu Irene Vallejo  que “un rescate es siempre posible” parlant de les llibreries, dels llibres i els seus efectes en nosaltres. La música, un llibre, una pel·lícula. Un concert, una llibreria, el cinema. Un café, una conversa, una abraçada….  i jo en aquest recorregut he aprés que també una imatge, un paisatge… una llum.

Cap de la Nao – Xàbia.

*T’enyore, Mestre. “El infinito en un junco”… tan apropiat, tan meravellós, tan tu…

Paisatges fets memòria

“El paisaje es memoria” diu Julio Llamazares a un llibre on, poble a poble, riu amunt, recorre el riu Curueño a la Provincia de León.

“El Paisaje es memoria. Mas allá de sus límites el paisaje sostiene las huellas del pasado, reconstruye recuerdos, proyecta en la mirada las sombras de otro tiempo que sólo existe ya como reflejo de si mismo en la memoria del viajero o del que, simplemente, sigue fiel a ese paisaje”.

He visitat León i un bell racó de la Cordillera Cantábrica, el Curueño. Guiada i acompanyada per una persona que la recorre, mira i admira i això es nota perquè quan parlem, quan contem, quan expliquem des del cor som tot emoció.

Collado de Valdeteja – Cordillera Cantábrica (Léon)

Hi ha moments, instants, que saps que ja mai eixiran de tu. Una mirada, un paisatge, un detall. Un somriure. Moments en que tanques els ulls, inconscientment, com si la vida anara en eixe segon, amb tota la intenció de retindre-ho per sempre amb tu, en tu. Per a que, encara que al passar dels anys no quede res, ni record, ni fet, si ens reste la sensació, la llum, l’aroma, la tendresa de l’enyor.

Ens condiciona allà d’on venim. El nostre poble, la nostra escola, la família… però i aquells llocs que visitem? I aquelles persones que coneixem al camí que recorrem? Ens marquen, si, perquè ens enduem els ulls plens de retalls d’aquelles vides i els portem amb nosaltres també.

Fa temps vaig llegir el llibre de Julio Llamazares, El rio del olvido… i ara, després de visitar aquesta terra, se que m’emporte tan sols un trosset perque no cap dins meu tot allò que he vist, que he sentit i que he viscut a cada pas del camí que he fet, però a més m’emporte la certesa de saber que un es capaç de somiar despert al veure’s davant de paisatges així, paisatges fets memòria desprès d’haver-los somiat.

«aviones veloces que viajan al sur»

Un amic ha començat aquesta setmana un viatge. No se si “començar” es la paraula més adient perquè jo crec que aquest viatge va començar realment fa mesos, anys, quan, motivat per un somni, va decidir reorientar la seua professió (enginyer informàtic) i dedicar-se a allò que realment li agrada, la fotografia de paisatge.

Parlàvem, abans de marxar, d’on aniria, quins paisatges volia fotografiar, quines fotografies intentaria fer . Em contava que havia obert un blog amb el nom de “Mi aventura kiwi” i des d’allí, a mode de “cuaderno de bitácora, donde contaré mi experiencia en las antípodas, publicando también algunas fotografías del viaje”, m’explicava que, al mateix blog, havia posat a la venda algunes de les seues fotografies (a preus reduïts) de les muntanyes de la Terreta per poder obtindre una mica de finançament.

Escoltant-lo parlar del cost i de la idea que havia tingut per intentar ajudar-se amb el viatge, t’adones que difícil es dedicar-se a certes disciplines i que mitjançant els mecenatges o micro-mecenatges hi ha molts emprenedors que hui poden traure avant els seus projectes o completar la seua formació, i no sols a la música on crec que estem més acostumats a veure-ho.

No deixa d’impressionar-me quan algú avança per fer realitat allò que vol. M’encanta eixa capacitat de somiar i fer realitat el que es somia. Com tots els viatgers, en el sentit més ampli de la paraula, Fernando Prieto, va perseguint la seua Itaca personal i, com alguna vegada hem parlat, al camí, Nova Zelanda, és una etapa mes perquè, a la fi, tenint somnis que perseguir, tan sols ens queda esperar “Sueños lentos y aviones veloces que viajan al Sur”.

Berlín

Amb la fi de l’estiu, va desitjar un «bosc de tardor» on perdre’s i li oferí una parc d’ocres i marrons que convidaria al passeig assossegat i tranquil.

Amb la fi de la tardor, va desitjar un «càlid lloc» on refugiar-se del fred  i li oferí una cafeteria amb encant on conversar i, al calor d’una tassa de café, deixar eixir paraules ajornades.

Amb la fi de l’hivern, va desitjar permetre’s enderrocar «murs» i li oferí la ciutat

IMG_20151117_221450

acomiadaments…

Perquè allò important del viatge que anem fent es el camí que recorrem. Els paisatges, els llocs, les persones, les relacions, però sobre tot els horitzons que ens fan de motiu de coneixences, d’experiències, de motor de canvi.

Huí, un vol, milers de km, dubtes i un destí s’obrin de nou davant teu… un tornar a casa tan lluny que no acaba de ser casa i un deixar arrere la terreta, la gent, la família, la teua i la que ara es teua.

Un somni complit i una inevitable sensació agra i dolça alhora. Però sobre tot nous horitzons per conquerir amb un camí a recórrer on aprendre, on conèixer, on estimar, on descobrir.

Bon viatge!