Llums als camins de la mar…

Fa un any vaig començar un camí espentada per la lectura de “El Infinito en un Junco” de Irene Vallejo. Un llibre que va ser un regal trist, dolorós, i emotiu, commovedor, i que ara ja en forma part de la meua memòria junt a eixe camí.

Les paraules emprades, les descripcions i imatges que evocava, però també la història darrere de la pròpia història, com diu a la sinopsi “este es un libro sobre la historia de los libros”, em van captivar des del principi.

Al capítol “Equilibrio al filo del abismo: la Biblioteca y el Museo de Alejandría”, on explica la història del far d’Alexandria, i com un topònim ha acabat donant nom a un edifici, vaig sentir la necessitat de córrer, de fer camí, de cercar eixos edificis, eixes llums.

Asseguda a un mur de pedra seca, des del mirador de la cala d’Ambolo, i deixant caure la vesprada, mentre escoltava la remor de la mar i s’encenia en la llunyania el far del Cap de la Nao, vaig pensar en com aquell regal de lletres, paper i records m’havia portat fins alli i em demanava encetar un camí de lectura i paisatges, de pensaments i idees, de missatges i metàfores.

Si, el primer far va ser el del Cap de la Nao, i si haguera d’explicar el perqué no ho sabria fer… Però, ja eixida la necessitat de cercar eixes llums, vaig continuar de sud a nord des del far del cap de Santa Pola fins al de Sant Antoni, deixant per al final el de l’Illa de Tabarca. Hi ha 6 fars a Alacant: Santa Pola, l’Horta, l’Albir, la Nao, Sant Antoni i el de l’Illa de Tabarca i no hi havia pressa.

En aquest recorregut he aprés que hi ha topònims que quasi han desaparegut, el cap de Santa Pola, per exemple, es el cap de l’Aljub o que hi ha altres que ja han desapegut com el cap de l’Horta a Alacant que va ser durant un temps el cap de l’Alcodre… el topònims, de vegades, també són mots alats que s’emporta el vent, com explica Irene Vallejo ho han sigut les històries contades en els temps d’abans de l’escriptura.

Un amic, mentre li contava el meu periple, em va explicar que, quan ell va començar a ser mariner encara es feien servir dels caps, dels penya-segats, dels fars, del sol, de les estrelles, per orientar-se a la mar, però, assenyalant-me l’Alt del Governador de la Serra Gelada, per damunt del far de l’Albir, també els alts de les serres i els pics de les muntanyes terra endins, com el Puig Campana o l’Aitana… em contava com venien a establir un diàleg amb ells per trobar el peix o esquivar obstacles dels fons o, fins i tot, per tornar a casa.

Aquells homes parlaven amb el cel, escoltaven la mar, però també miraven de reüll la terra… la vida els anava en eixa conversa… i en eixa conversa la terra té noms propis.

Fer aquest camí de referències topogràfiques i marítimes m’ha fet pensar, reflexionar, en les referències que jo mateixa he pres al meu dia a dia, en la mateixa quotidianitat com punt d’inici i final, en els paisatges que trepitge i en com els mire i els faig meus.

Diu Irene Vallejo  que “un rescate es siempre posible” parlant de les llibreries, dels llibres i els seus efectes en nosaltres. La música, un llibre, una pel·lícula. Un concert, una llibreria, el cinema. Un café, una conversa, una abraçada….  i jo en aquest recorregut he aprés que també una imatge, un paisatge… una llum.

Cap de la Nao – Xàbia.

*T’enyore, Mestre. “El infinito en un junco”… tan apropiat, tan meravellós, tan tu…