Llums als camins de la mar…

Fa un any vaig començar un camí espentada per la lectura de “El Infinito en un Junco” de Irene Vallejo. Un llibre que va ser un regal trist, dolorós, i emotiu, commovedor, i que ara ja en forma part de la meua memòria junt a eixe camí.

Les paraules emprades, les descripcions i imatges que evocava, però també la història darrere de la pròpia història, com diu a la sinopsi “este es un libro sobre la historia de los libros”, em van captivar des del principi.

Al capítol “Equilibrio al filo del abismo: la Biblioteca y el Museo de Alejandría”, on explica la història del far d’Alexandria, i com un topònim ha acabat donant nom a un edifici, vaig sentir la necessitat de córrer, de fer camí, de cercar eixos edificis, eixes llums.

Asseguda a un mur de pedra seca, des del mirador de la cala d’Ambolo, i deixant caure la vesprada, mentre escoltava la remor de la mar i s’encenia en la llunyania el far del Cap de la Nao, vaig pensar en com aquell regal de lletres, paper i records m’havia portat fins alli i em demanava encetar un camí de lectura i paisatges, de pensaments i idees, de missatges i metàfores.

Si, el primer far va ser el del Cap de la Nao, i si haguera d’explicar el perqué no ho sabria fer… Però, ja eixida la necessitat de cercar eixes llums, vaig continuar de sud a nord des del far del cap de Santa Pola fins al de Sant Antoni, deixant per al final el de l’Illa de Tabarca. Hi ha 6 fars a Alacant: Santa Pola, l’Horta, l’Albir, la Nao, Sant Antoni i el de l’Illa de Tabarca i no hi havia pressa.

En aquest recorregut he aprés que hi ha topònims que quasi han desaparegut, el cap de Santa Pola, per exemple, es el cap de l’Aljub o que hi ha altres que ja han desapegut com el cap de l’Horta a Alacant que va ser durant un temps el cap de l’Alcodre… el topònims, de vegades, també són mots alats que s’emporta el vent, com explica Irene Vallejo ho han sigut les històries contades en els temps d’abans de l’escriptura.

Un amic, mentre li contava el meu periple, em va explicar que, quan ell va començar a ser mariner encara es feien servir dels caps, dels penya-segats, dels fars, del sol, de les estrelles, per orientar-se a la mar, però, assenyalant-me l’Alt del Governador de la Serra Gelada, per damunt del far de l’Albir, també els alts de les serres i els pics de les muntanyes terra endins, com el Puig Campana o l’Aitana… em contava com venien a establir un diàleg amb ells per trobar el peix o esquivar obstacles dels fons o, fins i tot, per tornar a casa.

Aquells homes parlaven amb el cel, escoltaven la mar, però també miraven de reüll la terra… la vida els anava en eixa conversa… i en eixa conversa la terra té noms propis.

Fer aquest camí de referències topogràfiques i marítimes m’ha fet pensar, reflexionar, en les referències que jo mateixa he pres al meu dia a dia, en la mateixa quotidianitat com punt d’inici i final, en els paisatges que trepitge i en com els mire i els faig meus.

Diu Irene Vallejo  que “un rescate es siempre posible” parlant de les llibreries, dels llibres i els seus efectes en nosaltres. La música, un llibre, una pel·lícula. Un concert, una llibreria, el cinema. Un café, una conversa, una abraçada….  i jo en aquest recorregut he aprés que també una imatge, un paisatge… una llum.

Cap de la Nao – Xàbia.

*T’enyore, Mestre. “El infinito en un junco”… tan apropiat, tan meravellós, tan tu…

23 d’abril, Sant Jordi

El 23 d’abril pareix un dia ple de coses a celebrar… pensar en Sant Jordi i pensar en les festes d’Alcoi o en el dia del llibre, però també és el dia d’Aragó o de Castella i Lleó…

Enguany, amb poc o molt a celebrar, no ho se…, mirava la mar, des d’aquest apartament, i recordava el primer Sant Jordi que vaig passar ací. Tampoc fa tant… o tal vegada si?, perquè ara si una cosa tinc clara és que el temps el mesurem amb els moments que vivim i som capaços de recordar amb el seu pas.

Acabava d’arribar. Haver-la estudiat a la universitat, treballar ací i ser un dels centres de compres i d’oci de la comarca, feia que la ciutat no fora una desconeguda, no necessitava preguntar on estaven les coses per trobar-les, ni portar el Google Maps o cap guia davant… i encara que havia encetat la quietud que en aquell moment cercava el meu interior, no havia trobat el meu lloc dins de la ciutat.

Ara fa tres anys d’aquell 23 d’abril, tres anys des de que vaig eixir a fer una volteta aprofitant el sol que feia, aprofitant que la primavera ja s’havia fet present, amb l’excusa que era Sant Jordi. Així que, fent camí, vaig passar per una de les llibreries que hi ha a Benidorm i em vaig comprar un parell de llibres… entre ells “Piscinas vacías” de Laura Ferrero.

Laura Ferrero, per a mi, era una xica que havia escrit un llibre de relats i que tenia un blog al que jo havia arribat per una altra xica gallega, Pilar, a la que seguia, tampoc feia molt, però de la que havia devorat literalment el seu blog.

Recorde com, al comprar els llibres, vaig eixir al carrer, ple de gent passejant, (es una de les coses a les que ve la gent a aquesta ciutat… a passejar). Portada per l’inèrcia, vaig continuar carrer avall fins arribar vora mar i, com una turista més, vaig pujar al castell, per contemplar la badia, baixant, després, fins al port  per seure en una de les pedres del moll.

Una vegada allí, em va parèixer divertit tindre davant un llibre que parlava de “piscines buides” en  “platges que comencen a plenar-se” i vaig pujar a Twitter una foto del llibre.

Al publicar-la es quan vaig vore el fons i quan aquest va trindre més importància que l’objecte. Deixant-me allí. Sentada. Sola. Respirant mar i olorant a salitre. Allí estava, el Puig Campana, eixa muntanya que de menuda m’ha fet de guia i referent, d’escenari i marc.

En el primer relat del llibre,un dels personatges diu, després de pensar en els seus viatges en tren: “Pero te gusta hacerlo desde la comodidad de tener una casa, un lugar”.

Passat aquest temps, crec que ho entenc. Passat el temps crec que entenc perquè sentia que havia començat a estar tranquila, perquè encara cercava excuses per eixir a caminar sola per la ciutat, perquè no acabava de trobar-me o perquè encara havia por a cada decisió que prenia… i es que segurament el lloc que jo pensava o com jo ho cavil·lava no existia. No existeix.  Perquè la vella casa d’un xicotet carreró, mal anomenat plaça, d’un poble menut de la Serra d’Aitana, amb vistes des del seu porxi al Puig Campana, no pot estar a cada lloc que xapes o camines… si fora així… on tornar? Com tornar?

Teulades de Sella

A més, com diu Luis García Montero en el poema Afirmación de «A puerta cerrada«:
“el mundo con todas sus ciudades
está siempre en el sitio donde estamos nosotros,
única rosa de los vientos,
único puerto de llegada.”

Dia de la Poesia

Des de que ha començat aquest malson no he pogut llegir, ni escriure, ni tan sols veure alguna pel·lícula per entretindrem i ja ni parlar-ne’n de la tesi. No em pregunteu que he fet, tancada a aquest pis de Benidorm des de el dia 12 de març, perquè no ho sé.

Ahir era el Dia de la Poesia i es colava a les xarxes socials, xarxes que aquests dies bullen de males noticies i tristesa. Vaig estar un ratet mirant de reüll els llibres de poesia que tinc pendents… i vaig obrir un que vaig començar a llegir a principi de març, però que vaig haver de deixar perquè a cada poema, a cada pàgina, trobava un trocet de mi o per a mi.

No sé si es per això mateix, però ahir obria Pequeños incidentes, una antologia de Karmelo C. Iribarren que em vaig comprar a una llibreria d’Alacant, Librería Pynchon, la vesprada que vam anar a xafardejar-la després de reobrir-la.

I al començar a llegir… em trobava amb un poema titulat «Benidorm, Hotel»… i un final, com pareixen tots els finals dels poemes d’Iribarren, que colpeja fort, ben fort:

«[…] pero sé,
que cualquier noche de invierno
volverá. Sí, no sería la primera vez
que me sucede. Vuelven
y me dicen que me equivoqué.»

Benidorm, Hotel. Karmelo C. Iribarren
Benidorm, Hotel. Karmelo C. Iribarren

Diu Luís García Montero al pròleg  que «las emociones surgen en sus libros del puro ejercicio de vivir, del pasar el día a día, de salir a la calle, saludar al sol o a la lluvia, caminar por las calles de la ciudad de siempre y observar mucho, abrir los ojos de forma atenta, ver y ser visto, mirar y ver mirar. Es la rutina de la vida, nada más, pero también nada menos»… i tal vegada per això mateix llegir Iribarren remena, colpeja, emociona… «res més, però també ni més ni menys».

Paisatges fets memòria

“El paisaje es memoria” diu Julio Llamazares a un llibre on, poble a poble, riu amunt, recorre el riu Curueño a la Provincia de León.

“El Paisaje es memoria. Mas allá de sus límites el paisaje sostiene las huellas del pasado, reconstruye recuerdos, proyecta en la mirada las sombras de otro tiempo que sólo existe ya como reflejo de si mismo en la memoria del viajero o del que, simplemente, sigue fiel a ese paisaje”.

He visitat León i un bell racó de la Cordillera Cantábrica, el Curueño. Guiada i acompanyada per una persona que la recorre, mira i admira i això es nota perquè quan parlem, quan contem, quan expliquem des del cor som tot emoció.

Collado de Valdeteja – Cordillera Cantábrica (Léon)

Hi ha moments, instants, que saps que ja mai eixiran de tu. Una mirada, un paisatge, un detall. Un somriure. Moments en que tanques els ulls, inconscientment, com si la vida anara en eixe segon, amb tota la intenció de retindre-ho per sempre amb tu, en tu. Per a que, encara que al passar dels anys no quede res, ni record, ni fet, si ens reste la sensació, la llum, l’aroma, la tendresa de l’enyor.

Ens condiciona allà d’on venim. El nostre poble, la nostra escola, la família… però i aquells llocs que visitem? I aquelles persones que coneixem al camí que recorrem? Ens marquen, si, perquè ens enduem els ulls plens de retalls d’aquelles vides i els portem amb nosaltres també.

Fa temps vaig llegir el llibre de Julio Llamazares, El rio del olvido… i ara, després de visitar aquesta terra, se que m’emporte tan sols un trosset perque no cap dins meu tot allò que he vist, que he sentit i que he viscut a cada pas del camí que he fet, però a més m’emporte la certesa de saber que un es capaç de somiar despert al veure’s davant de paisatges així, paisatges fets memòria desprès d’haver-los somiat.

I quin «compromís»… eixes coses que em passen.

Al mes de desembre una amiga, Glòria, (si, l’artista del «sótano de las maravillas«), va proposar un joc al cara-libro on al confirmar la teua participació t’enviava per privat les indicacions. Havies de comprar el teu llibre favorit i enviar-li’l a una persona desconeguda que ella et deia (t’enviava un nom i una adreça) i a canvi, en podries rebre diversos (depenent de quanta gent hi participara).

Al rebre les instruccions a mi em toca un Tona de València. I pensant en quin libre podria enviar-li vaig decidir enviar-li un poemari d’un amic i, per què no, signat per ell.
Quan li vaig dir a Josep Manel Vidal: «mira, has de signar-me el teu llibre» divertit em va demanar el nom i al dir-li: «Tona, se que li diuen Tona i és de València»… em mira i em diu: «No serà Tona Català?» jo me’l mire i li dic «no me’n recorde del cognom, però ho puc mirar» i quina la meua sorpresa… que si, així li dien a la dona… Tona Català. El vaig mirar, escèptica, i li dic que poden haver-ne moltes a València i com anava a ser la «meua» la seua coneguda. I em respon… «be, si es ella ho sabrem».

Fa tres setmanes el president d’una agrupació cultural del meu poble m’envia un missatge i em diu: «la pròxima activitat de Tastaolletes es presentar el llibre A mi, que em pasa? de Vincle Editorial. Que et pareix fer la introducció o presentació de les autores?» I jo pense, no se quin llibre es, com vaig a presentar-lo?
Al acabar de treballar, el cride… i parlant del llibre, del que tracta, que ell em deixa un exemplar i de com es fa això de parlar del libre d’una altra persona… quan li dic que si, per acomiadar-nos, li pregunte: «però de qui es» i… SORPRESA… Carme Morera i Tona Català… així que pujant el Parc de l’Aigüera, telèfon en ma, enmig d’eixa arquitectura «bofiliana» (si em permeteu el terme) tan gelada, mire i pense: «on està la càmera oculta?»… Xe, David quin compromís (i , va resultar, mai millor dit).

Així que el dissabte passat al poble, ahí estavem desvirtualitzant-nos i posant-nos cara, veu i històries, gràcies al #bonitaontour.

I és que en aquesta època i societat nostra  internet s’ha convertit no sols en ferramenta de treball o comunicació, també de relacions, de coneixences i de possibilitats. I, el llibre, pel que el dissabte ens vam reunir en la biblioteca de Sella (la Marina Baixa), es un bonic exemple d’això ja que es tracta d’una selecció de textos publicats a un blog, ¿Me das un beso bonita?, on des de març de 2014 Tona i Carme, mare i filla, recullen les seues vivències i anècdotes. Així, el format del llibre, l’estil de redacció i els capítols, que ens recorden a les «entrades» d’un blog, faciliten la seua lectura permetent-nos reflexionar sobre el que es hui ser  normal i arribar a la conclusió que tots som normals perquè hi ha tants conceptes de normalitat com persones i  vides viscudes.

I tot açò mentre un autobús, amb un missatge que encara tracte de desxifrar, recorre pobles i ciutats per difondre no se quins valor ni idees de «normalitat».